Carenant l'absurd

Del meu món brolla pinassa
i resina que compacta divergència d’opinions.
Líquens verds, marrons i grocs
dissimulen la textura del meu cor.

Del meu cap surten olors
i colors que el vent s’emporta
per muntanyes i turons.
Aigües agres com la fel
baixen fortes pels torrents del meu desgel.

Carenant l’absurd!
Intentant fugir d’aquest macabre joc astut!
Somniant despert!

Trets inalterats
d’avantpassats en la prehistòria,
sense ostentacions
ni tantes hòsties!

Del meu tronc creixen arrels
i fonoll que s’entrefi la
entre les branques dels meus peus.
Del meu cor cauen llavors:
són perennes si les plantes en bon lloc.

Del meu pit brolla una font
de matisos immadurs,
recargolats, formant matolls.
Amoníac corrosiu
que fumiga, crema i glaça
el curs del doll.

Contingut feixuc!
Dominat pels trucs d’uns quants profetes heretats!
Somniant despert!

Que no hi ha cap escapatòria a la raó!
Dintre d’una nòria de formigó!
Que no hi ha cap alternativa a ser com som!
Seguim seqüències destructives de vida!

El relat de les arrels
desenreda alguna trama:
puc sentir, si hi poso ganes,
l’expressió dels elements.
Amb aquests colors tan nets
que tenyeixen serralades,
veig les fades que, amagades,
em desvetllen tants secrets.

Parla l’arbre quan fl oreix,
la llavor quan és a terra,
sol cantar la lluna plena:
vol ser nena que no creix.
Canta el fruit quan es podreix,
diu la neu en sortir el sol,
xerra el vent quan pren el vol
i la flor…

A trenc d’alba, la foscor
xiula tímida en sortir,xiuxiuegen les espigues
que encomanen la calor.
Conta contes la tardor,
amb tronades i tempestes
que acompanyen tardes fresques
rebossants de bona olor.

Per deixar enrere la fulla
és el vent qui fa neteja,
pinta el brot que ja verdeja
quan la pluja tot ho mulla.
Un cop feta la despulla
tot reneix, amb humilitat;
un nou cicle ha començat,
no s’atura, sempre rutlla!

El silenci quan ens parla
és el més clar missatger;
no cal res més al tinter
que la tinta i una ploma.
Ja no cal usar la poda
per fer créixer el magraner;
la Natura sap què fer:
no és pas cega, muda o sorda.

Trenta dies, trenta exactes;
ja demà en serà un de menys
per tornar a estancar el meu seny
dins la capsa de sabates.
Tornaré, però, amb un punxó,
amb la punta ja esmolada,
que usaré per perforar
les parets i la teulada.

Un cop pugui respirar
dins la capsa de sabates,
i amb la poca llum que hi entri
pugui veure-hi de veritat,
de la bava en faré fi l,
d’aquest fi l en faré trenes:
seran fortes com cadenes
i ordiré un capoll daurat.

Filaré de dins estant
un escut ferm i ovalat,
taparé la llum entrant
escopint tots els forats.Dormiré durant un temps
abraçat als meus genolls.
L’escalfor, amb els seus nutrients,
mantindrà viu el capoll.

Com crisàlide entestada
a hivernar i ser transformada,
m’introspecto dins un ou.
Protegint allò que em queda,
m’embolico amb fi l de seda,
tapant tot el que cou.
Quan arribi el gran moment
de trencar l’ou protector,
tornaré a néixer nadó
desfi lant el fi l d’argent.
Mudaré una nova pell,
cargolant-me sobre el dors;
noves ales de colors,
nova vida i nou cervell.

Nova llengua en espiral
per xuclar el nèctar com cal.
Filaments de pèl i antenes,
fora tics i fora penes.
Quan les ales, sota el sol,
assecant-se, prenguin forma,
aleshores prendré el vol,
acabada la reforma.

De nit som son
que desperta somnis en la fosca.
De nit tan sols
ens podem trobar amb qui som.

De nit tots som
inventors de fantasia morta.
De nit tot és
trencadissa de patrons.

De dia som
opressors dels somnis,
cantarella que s’adorm.
De dia estem
oprimits per l’odi
en una roda sense nom.

De dia som
tall de pauta que arrossega fòbia.
De dia el món
té tendència a ser un de sol.

De nit tots som
creatius de somnis,
utopies de qui som.
De nit estem
convençuts del caos
fi ns que torna a sortir el sol.

De dia som
matiners de la raó,
una roda sense nom.
De dia som
trepadors de l’hòstia,
culs inquiets i sense son.

Música i lloances van sonant
pels voltants del lloc on sec a Benarés.
Tot són homes que carreguen fusta a pes
i les dones, invisibles, van plorant.

Cremen quatre pires vora el riu
quan la boira ja ha arribat en plena mort.
Difuminen la postal del meu record
aquells cossos que han deixat de ser ja vius.

No sabent del cert quin ha de ser el seu port
ni el camí que guarda al mort prop de la riba.
El corrent empeny, prou tímid cap al nord,
una llàntia incandescent a la deriva.

Com la llàgrima d’un arlequí
de colors que es caragolen com el fum,
és un motiu de joia pel difunt
i de condemna per a la gent que es queda aquí.

Una olor de mística i pecat
embolcalla l’atmosfera de l’indret;
al meu rostre s’hi refl exa el desconcert:
l’antigor d’aquest moment m’ha emocionat.

No sabent del cert quin ha de ser el seu port
ni el camí que guarda al mort prop de la riba.
El corrent empeny, prou tímid cap al nord,
una llàntia incandescent a la deriva.

Un indret sagrat per anar a morir
perquè els déus reencarnin l’ànima altre cop.
Un bon lloc per a ser cremat de nit
i el teu cos adopti una altra forma cap a l’infi nit.

Una llàntia incandescent a la deriva
cap a una altra vida.
Una llàntia incandescent a la deriva
cap a un altre món.

Tornaran les alegries
i l’anhel de la tardor.
Tornaran tots els somriures
a voler sembrar l’amor
i a voler seguir en el joc que ens mou.

Tornarà la lluna plena
a cegar-nos de claror.
Esborrant totes les penes,
seguirem sembrant amor
i seguirem jugant al joc que ens mou.

Un nou bes suau
d’amor nou.

Creixerà una nova mena
de ressò d’una cançó
que, cantada per sirenes,
tornarà a sembrar l’amor
per seguir jugant al joc que ens mou.
Un nou bes suau
d’amor nou.

He estat molt ruc, cec, mut,
llord, orc, porc, sord, bord,
pudent i brut!
Un nou bes suau
d’amor nou.

Temps d’opinions, accions i pensaments.
Tems ser aturat en un temps mort sense igualtat.
Temps de perdons, buidors i condiments.
Tems els horrors sota un fals puny de llibertat.

Temps orientats a ser un mateix.
Tems voler aprendre la més vil necessitat.
Temps per sentir remor de rius que ja són secs.
Tems somniar en veracitats
que no tornaran.

Jaciments plens de records ensucrats,
falses esperances que remouen el passat.
Dins la negrosa nit, que és la mentida,
caurem en un pou sense sortida,
com un gos.

Tems ser diana d’un matràs enverinat.
Temps per gaudir del temps que es triga en ser sotmès.
Tems a les fredes aigües de profunditat.
Temps per guardar secrets al temps que ja ha passat.

Temps d’eufemismes, ple d’enganys.
Tems la mort, la causa injusta i la dissort.
Temps per sentir remor de rius que ja són secs.
Tems somniar en veracitats
que no tornaran.

Jaciments plens de records ensucrats,
falses esperances que remouen el passat.
Dins la negrosa nit, que és la mentida,
caurem en un pou sense sortida,
com un gos.

Control de realitat.
Ignorada veritat.
Rosegada llibertat
lligada amb fi l d’acer,
com un gos