Permís de fuga

Mil caducats estocs de valors.
Mil precintades olors.
Una inculcada manera
rascanyosa i obscena.
Quaranta mil tres-centes vint-i-tres
raons per fer com si res.
Manipulades i amenes,
desastroses condemnes.

Tu ens vares dir que el resultat
seria valorat.
Vas ensenyar-nos humilitat
i no ens ha resultat!

Mil fumigats escultors de cors.
Mil veus callades amb or.
Una utopia rompuda,
persistent i cabuda.
Quaranta mil tres-centes vint-i-nou
raons per ser com tu vols,
truquelades i amb trampa
com reclam d’una estampa.

Vas voler prendre’ns la inquietud
per desar-la en un sac,
i ens vam armar de paciència
per acabar-ne convençuts.
L’has cagat i t’has equivocat! (t’has equivocat)

Mil estripades teles al carbó.
Mil ignorades cançons.
La nota desconeguda,
persistent i tossuda.
Quaranta mil tres-centes vint-i-vuit
raons per fer-nos el buit.
Meditada conducta
que ens atansa al reducte.

Vas ensenyar-nos les veritats
que et varen inculcar,
i vam basar l’existència
en procurar-nos un demà.
Has errat i t’has emborratxat! (t’has emborratxat)

Cada claror, cada brunzit d’insecte
és sant en la memòria de tota vivència.
Cada racó de riberes arenoses
és tan sagrat com ho és la boira entre la fosca.

Les meves dites són com els estels,
no es poden aturar.
Com intentar comprar o vendre el cel?
L’essència de la vida s’extingeix,
ni l’home blanc està exempt
del seu destí imminent.
Potser s’ho mereix…

Cada tresor que amaga aquesta terra
no es pot comprar ni vendre, tots formem part d’ella.
Tot home blanc veu la Terra una enemiga
i quan l’ha conquistada, tot d’una, es retira.

Les meves dites són com els estels,
no es poden aturar.
Com intentar comprar o vendre el cel?
L’essència de la vida s’extingeix,
ni l’home blanc està exempt
del seu destí imminent.
Potser s’ho mereix…

He vist milers de búfals morts per l’home blanc
per fer passar un cavall de ferro per la zona.
Com pot ser el fum d’aquesta màquina gegant
més important que els éssers vius de la Natura?

Continueu contaminant el vostre llit!
Despertareu entre residus propis! Una nit!
La vostra fam devorarà els vostres sentits!
i deixarà enrere tan sols desert i dunes!

Les meves dites són com els estels,
no es poden aturar.
Com intentar comprar o vendre el cel?
L’essència de la vida s’extingeix,
ni l’home blanc està exempt
del seu destí imminent.
Potser s’ho mereix…

Construirem les feixes del destí
tot apilant les pedres del camí.
Escapçarem males herbes,
no farem tard, amic, no farem tard.

Esquivarem els dubtes que al passar
intentaran topar i fer-nos dubtar.
A voltes sota la boira,
no farem tard, amic, no farem tard.

Trobarem el futur en una reserva
d’ herba, dins un jaç.
Protegida dels furs que ens van batejar.
Batejar…
Passarem d’estatuts i d’altes esferes,
espera i ja veuràs.
Tots viurem a l’atur i ens envejaràs.
Tu ja no hi seràs!

Conduirem l’espècie de l’homínid
redibuixant les línies del límit.
Invocarem als ancestres,
no farem tard, amic, no farem tard.

Revifarem guspires ancestrals.
Inventarem criatures celestials.
Fidels ateus sense almoina;
no farem tard, amic, no farem tard.

Trobarem el futur en una reserva
d’ herba, dins un jaç.
Protegida dels furs que ens van batejar.
Batejar…
Passarem d’estatuts i d’altes esferes,
espera i ja veuràs.
Tots viurem a l’atur i ens envejaràs.

Tu ja no hi seràs!
Que hi serem quan calgui!
Herbes dins un jaç!
I que ningú se’n salvi!
Coses de l’atzar!
I cridarem els savis!
Tu ja no hi seràs!
Mai por!

Caic exhaust a un pou que fou
cau d’algú que va dir prou.
Fet el trau que pica i cou,
crema i surt la sang!
Ple de llot el pou que fou
cau d’algú que va dir prou,
nedo roig, pringat de brou,
presoner del fang!

Fosc i abrupte el pou que fou
cau d’algú que va dir prou,
sento sons, però res es mou.
És desesperant!
Buit de vida el pou que fou
cau d’algú que va dir prou,
veig que el cor se’m torna tou,
va ralentitzant…

Veig la llum tan lluny i
veig el bosc tan fosc.
Veig del monstre, el rostre,
per camins afins.

Vull sortir del pou que fou
cau d’algú que va dir prou.
No hi ha escales de cargol
per eixir pitant.
Crec, però, que el pou que fou
cau d’algú que va dir prou
no és tan fosc, ni estic tan sol,
seguiré lluitant!

Veig la llum tan lluny i
veig el bosc tan fosc.
Veig del monstre, el rostre,
per camins afins. (bis)

Veig els trens que passaran, ans que creixi,
carregats de diamants, no de mans!
Veig els dies que em duran a seguir rient,
ara que la vida es mou, manllevant-me el temps.

Veig la llum tan lluny i
veig el bosc tan fosc.
Veig del monstre, el rostre,
per camins afins. (bis)+(instr)

Privant-me el son m’has torturat,
jo n’he escapat cantant cançons,
i aquests,
els sons que surten del meu cap
sé que són bons,
més que altres que has escoltat.

Fent creure al món que he fracassat,
me n’he sortit buscant raons,
paquets
de mots creuats i intercalats
que han canviat móns,
i han dit tantes veritats.

Visats d’autor amb coixins d’espart,
permís de fuga a l’internat,
paratges que t’esperen…

Buscant el sí t’he investigat,
no l’he trobat, m’he sentit bri
d’ofecs
d’enyor cregut i esperançat,
i tot un sens fi
de rostres desencaixats.

Rissant la vela m’has deixat
sense cap vent i amb mar de fons.
Corrent
que empeny cap a un destí fixat,
tort i agredolç
i amb tantes banalitats.

Visats d’autor amb coixins d’espart,
permís de fuga a l’internat,
paratges que t’esperen…
vine-ho a veure ho faràs tard…  (tris)

Mentre les hores passen
Aquest letàrgic cor va fort.
Renega del passat i
Tants moments perduts
Al nord.

Miratges que imagino,
A tort i a dret vaig cavil·lant
Rumiant estàtic, miro
Tantes fuites
Alarmants.

Estimats contorns de matinada.
Tants perfils que formen part d’un tot.
Suavitzats pel tall del fred.

Units els dos en la passió de l’enyorança.
Negra nit que ho feia tot tant bord.
Aquell moment tant ple de joc. Aquell moment de joc i foc.

Ni la raó que ens torbi
Impedirà aquest bon record
Mig ofegat per la bromera i
Fermentant
Al cor

Mentre els minuts no es parin
Ardents records a flor de pell
Reviuen tants instants i
Tanta fel llençada
Al vent.

Decebut de fe de pau
m’omplo el cor amb la gebrada,
que és tan freda i intermitent
que se’m gela la mirada.

Impregnat de sentiment
compto estels sota la fosca.
Miro atent i fixament,
i veig les llunes que s’acosten
tan somrients i amb els rostres contents.
Tan versemblants i amb els rostres tan blancs.

Decidit, sortit del cau
com un talp que no s’amaga,
veig les coses com a tal
i no tantejo la jugada.

He desat l’avorriment
en una barca que s’enfonsa.
Abduït pels pensaments
veig les llunes que s’acosten
tan somrients i amb els rostres contents.
Tan versemblants i amb els rostres tan blancs.

I que ens acaronen
i ens alliten dins un niu
blanc, net, calent i sec.
A poc a poc ens gronxen;
miro el teu somriure i rius,
i em distrec contemplant i emotiu.

Va creuar les aigües tan estretes del meu cor
en una barca plena d’incertesa.
Construïda per l’engany d’uns homes derrotats.
No està sol en la travessa.

L’acompanyen sempre el fred, la gana i la por
en una barca plena d’incertesa.
Va fugint dels dubtes que el meu món ha provocat.
Li hem pres tot, menys la saviesa.

En nom de qui hem aixecat tanques, murs i portes?
per llençar les claus a l’absurd amb tanta força.
En nom de qui hem traçat fronteres, marcs i mapes?
perquè cadascú sigui dut a ser qui toca.
Viu en tu.
Creu en tu.
És com tu i et sent

La memòria és fràgil com també ho són els records,
s’esmunyen de l’horror i la tristesa.
Sense rostre ni rastre, ni cap identitat,
ho hem buidat tot tant de pressa.

En nom de qui hem aixecat tanques, murs i portes?
per llençar les claus a l’absurd amb tanta força.
En nom de qui hem traçat fronteres, marcs i mapes?
perquè cadascú sigui dut a ser qui toca.

Mira’m als ulls i trobaràs deu mil llenguatges.
Deixa’m gaudir del mateix sòl, la mateixa aigua.
Mira’m als ulls i brindarem les no semblances,
que no et faci por.

Mira’m als ulls i trobaràs deu mil llenguatges.
Deixa’m menjar del mateix fruit, del mateix arbre.
Mira’m als ulls i brindarem les no semblances,
que no et faci por.

Tinc moltes terres meves.
Tan sols meves, només meves.
Tinc reixes al voltant,
fan que les terres siguin meves.

Tinc gossos guardians,
vigilen tota terra meva
i borden vianants
que passen massa prop la reixa.

Tinc moltes terres meves.
Sóc terratinent i fera.
No ho eren però són meves,
tinc corrompiments i febre.

Tinc esma per trepar
damunt d’espatlles, pits i rostres.
Puc fer que siguis res
tan sols amb un vell truc dels nostres.

No ens flagel•larem l’esquena
tot i ser bons pecadors!
Però hi ha una qüestió que ens frena,
i és saber si:

Pujarem dalt del cim amb el cor alegre,
i si tindrem perdó dels déus quan “anem” al cel.
Si baixarem a la vall quan es faci fosc
o anirem a l’infern i follarem…

Tenint en compte els símbols que t’han fet
tan exigent per aguantar-te dret;
no entenc la forma que tu tens de caure
sempre sobre els altres,
cec davant dels fets…

Ja no t’escolto quan sonen renecs!
tampoc m’afecten mai els teus retrets.
No entens la forma que tenim els altres
de saber no caure
mai sobre els demés…

Cansats i ofesos sempre de sentir
les bajanades que res volen dir.
Retòrica que ens omple la mollera,
espera i mira enrere
que ens veuràs venir…

Vas esquivant amb art d’espadatxí
acusacions que es poden fer servir
per enfonsar la teva negra trena
sota la carena
que vas definir…

Oh! Tants perfils
moguts pel mateix fil!
Oh! Tants perfums
ventats pel mateix fum!

Robant al poble tu et vas enriquint,
“servint al poble” et creus més important.
Anant amunt i amunt, fugaç i trepa.
Trepa com un puta
i mira sempre avant…

A flor de pell estigmes tatuats;
tan arrelats als teus avantpassats.
Una urticària feta de confetti
fa que tot t’apreti
estàs tan acabat…

Oh! Tants perfils
moguts pel mateix fil!
Oh! Tants perfums
ventats pel mateix fum!

La molsa negra que t’està podrint
tan putrefacta que et va consumint.
La sospitosa manca de fetor,
silueta de pudor que et va ferint.

Els cucs de seda fan el laberint
xuclant la sabia fins que acabis prim.
la desastrosa tara del teu cor,
resignada a la “bonor” et va reprimint.

Oh! Tants perfils
moguts pel mateix fil!
Oh! Tants perfums
ventats pel mateix fum!

El Porc és gros!
El Porc és molt gros! (bis)

Un tresorot de dòlars dóna llengua.
Esborren amb diluvis aliances.
En estanys d’or s’enfonsen santuaris,
perquè el Porc gros en porta un altre al cos.

El bé avergonyeix de practicar-lo.
l’argent obre les portes de l’enveja.
No compta el mar vivent dels qui més ploren,
perquè el Porc gros en porta un altre al cos.

El dòlar militar esdevé jutge.
La mar es fa estrangera amb falses llengües.
Van canviant de boca les paraules,
perquè el Porc gros en porta un altre al cos.

El Porc és gros!
El Porc és molt gros! (bis)

Perquè el Porc gros en porta un altre al cos,
mig món gemega dintre la llacera,
jo dic, però, el secret de les ferides.
Sigui constant el pacte entre nosaltres.

Parem una emboscada al porc de l’odi.
Minvi de pressa l’embussada lluna.
Pactem la seva mort damunt la terra,
perquè el Porc gros en porta un altre al cos.

El Porc és gros!
El Porc és molt gros! (bis)

Trist traç de desfàs,
desfet tros de fracàs.
Fracs vesteixen rucs
que castiguen nous vinguts.
Tros trist i desfet,
fracassat i amb traç desfasat.
Rucs vestits de frac
i els novenuts castigats.

Sols s’alcen sals als cels,
teca, trucs i tics.
Vals bols d’avals d’encens,
surt del furt absurd.
Sents sons sens descans,
veus bous vius i sans.
Tens temps, no tems els tims
dels tots plens de plans.

Vols vals que valen mal,
saps que el cel és fals.
Fas cas dels que estan més alt,
vols ser un d’ells. Fatal!
Tens tant sols un motiu
per ser productiu:
creus en sants perduts al fang
que no et volen viu.

Trist traç de desfàs,
desfet tros de fracàs.
Fracs vesteixen rucs
que castiguen nous vinguts.
Tros trist i desfet,
fracassat i amb traç desfasat.
Rucs vestits de frac
i els no venuts castigats.

Fas, vas, vens i tens
béns entre les gents.
Sents les teves mans suant
sota els teus guants blancs.
Robes tot allò que tens,
busques entre gent.
Ja no hi ha res que et pertany.
Has perdut el seny!

Surts fart de furts de morts,
tots de tants bons sons.
Creus en creus que creus que són
símbols de la sort.
Vols valdre més que molts
sense condicions.
Ets capaç de vendre el món
a canvi del teu cor!

Trist traç de desfàs,
desfet tros de fracàs.
Fracs vesteixen rucs
que castiguen nous vinguts.
Tros trist i desfet,
fracassat i amb traç desfasat.
Rucs vestits de frac
i els no venuts castigats.