El país dels nans cabuts

Recordo aquell capellà
que creia subministrar
antídots contra la forma
que feia saltar-me la norma
i em duia a una vida deforme.
Ell no hi veia més enllà.

Recordo aquell salesià
quan em feia confessar.
Recordo la cara i l’ofici
que feia embogir a aquell novici
quan jo confessava el meu vici,
que no em podria salvar.

I em vaig confessar:
Em toco la magrana
sempre que em dóna la gana.
Em toco l’ocellet
fins que surt la llet…
No sé quin mal he fet!

Recordo aquell magistrat
que creia haver-me salvat
omplint-me la testa amb cabòries,
pregant per les meves misèries,
havent escoltat les històries
que jo li havia explicat.

Recordo aquell reprimit
que creia haver redimit
l’instint natural de la vida
del cercle viciós sense mida
que em duia a no sentir la crida
de l’únic Déu infinit.

Estàvem a la classe
i jo vaig preguntar:
-Professor! I aixeco la mà:
-I és que si Déu va crear l’home
a imatge i semblança,
vol dir que Déu també té
tita, cul i panxa.
Cony, pits, ous, dits,
pell, mans, pèls, grans,
nas, greix, ulls, polls,
tics, mocs, llengua, cul i orgasmes.

I em vaig confessar
i no em vaig salvar.
Tot i perdonat
jo no m’he curat…
Perquè encara…

Un “piti” i un glop i un verb escanyat.
Un tret de sortida amb un llapis i un mot.
Un punt de partida amb un vers encaixat.
Un busca’t la vida en un text amb sanglot.

Un crit pretenciós és un joc avorrit,
i un “puto” concepte està un pèl desfassat.
Un pèl dins el got un truc m’ha ensenyat:
que un joc de paraules té un punt divertit.

No vull pas… No vull pas…

Un conte que expliqui, amb un bon desenllaç,
la vida d’un home sotmès al fracàs.
Ni un text que narri amb bons emistiquis
els trets personals d’un ésser mortal.

Ni un cant a la vida amb regust d’amargor,
ni un “modus” de vida en un pou de rancor.
Ni un traç fet a mida replet d’esperança
que expliqui mancances d’un fosc cantautor.

És tan sols… És tan sols…

Un flirt a la rima en un full de paper.
Un temps de so i ritme en un track d’un cedé.
Un joc pirotècnic, un sense sentit.
Un test psicotècnic d’un nen avorrit.

Un glop de xarop amb un gust vanitós.
Un càlid remei perquè em passi la tos.
Un gest de servei, un “dribling” al cos,
absurd argument d’un home confós.

Un vol de pardal. Un tros de paciència.
Un xic d’innocència amb un punt surreal.
Un bon exercici pels meus ideals,
petit sacrifi que no fa cap mal.

Un trenca’t les banyes com un pelacanyes.
Un text cargolat i molsut.
Un blanc de consciència i un lleig a l’audiència
amb un crit innocent a l’absurd.

Compàs latent i estructurat,
tan “arraigat” al 4/4, justifica la cançó.
Una amalgama, un calderó,
una percussió per poder batre.

L’avui és ple de gats ocults,
fumigadors de ments humanes,
centinelles de l’orgull
que van dallant, segant arran
la vida errant i enamorada.

Bordó vibrant desafinat,
tan destensat que espera encara
alguna mà que el tibi fort.
Un xic de sort i un bri d’amor,
un tros de cor i una abraçada.

Teixit social sol i ferit,
tan abatut, tan acabat,
tan corromput pel dit més gros.
L’excés d’honor i ostentar l’or
duen la mort de l’afeblit sense despit!

Diuen que són la gent perfecta.
Creuen que ho són, i així els hi va…
No tenen son, han de fer peles,
dormen lligats a una pila de sacs d’or.

Silenci mut que es va allargant
i es va atansant cap a la coda
sense cap aturador.
I que badalla, i que s’adorm,
i es para a prendre un whisky amb soda.

Recent parits van començar
a girar tan ràpid com la roda,
sense temps per observar
tanta bellesa al seu entorn,
tanta riquesa tan malmesa al seu voltant.

Hi ha tanta por desmesurada
que ens estreny el morrió,
com un arpó apuntant de cara
i tots a boca de canó.

Hi ha un país ben cap al sud,
el país dels Nans Cabuts:
un indret replet de pau
d’homenets ben orelluts.
Dormen tots dins el seu cau,
estressats pel seu treball,
esperant que canti el gall,
amb orelles com embuts.
Dormen…

La rosada amaneix l’herba
a l’indret dels Nans Cabuts.
Ha estat una nit glaçada
d’estossecs i d’esternuts.
Despullats, plens de gebrada
i amb el moc ben congelat,
surten tots dels seu forat
tremolant i amb el cos nu.

Les lleganyes són la imatge
de que encara tenen son.
L’engranatge es posa en marxa
mentre es posen els mitjons.
Un cop teixida la xarxa
del treball forçat i cruel,
s’empastifen amb “carmel”
i s’enfilen cap a un tronc.

Han passat la nit en vetlla,
repassant el seu error.
S’han llevat tots a la una
sense mandra ni temor.
Decidits a fer-ne engruna
del fracàs d’ahir amb la “Diva”
es pentinen amb saliva
per a ser avui els triomfadors.

Impacients l’un rere l’altre
són concients del que els espera;
poc a poc es van tocant,
provocant-se la trempera.
La “Rutina” està esperant
amb les cames ben obertes:
és la “Diva” més experta
en obrir-se pel davant.

Riuen, miren al voltant,
ferms i rectes com guerrers,
i amb la tita entre les mans
salten cap als esbarzers.
Allà sota hi ha l’amant
provocant tanta follia,
el plaer en forma d’orgia
d’una vagina gegant.

Un cop dins d’aquest gran cony
passaran al següent acte,
olorant tots els racons
per trobar la ruta exacta.
Posturant la peripècia
i amb l’instint fet animal,
buscaran fins al final
mantenir viva l’espècie.

Tot i que són bons atletes,
els costa aguantar-se drets.
Sense perdre l’equilibri
van trepant per les parets.
Decidits, amb un pas tímid,
poc a poc van temptejant
el camí que seguiran
per trobar l’òvul gegant.

Com salmons a la fresada
tots intenten “trepar” amunt,
una i una altra vegada
per guanyar-se el do fecund.
Els que hi hagin arribat
moriran després de l’acte,
els qui perdin el contacte…
tots de nou al seu forat.

Respires un alè d’argent
banal i superficial,
i veus que no bufa el vent
i que res no es mou de lloc
i que sempre el progrés n’és poc
i el sistema està malalt.

Albires un futur, que tems,
que no saps com abordar.
Mossegues el ferro amb les dents,
que gèlid tant t’esmussa,
tentacles d’una medusa
que no et deixen avançar.

Vius al perfecte món pactat
Vius en un hermètic pot tapat
per homes que guarden al sac
sense data de caducitat;
gibrells curulls d’hipocresia;
conserva d’odi i de mentida;
un paradís ordit a mida.
un pot brut i podrit.

T’empasses un discurs feudal
carent de matèria urgent
i veus que no fas el que cal
per canviar les normes del joc,
que sempre et fa jugar amb foc
i et fa creure prepotent.

Renegues constantment per dins
les injustícies que vas vivint,
acates ordres d’un suprem
que se sap omnipotent,
fomenta l’odi lentament
que fermenta efervescent.

T’he tocat per primer cop
tan d’aprop
i t’has endut
les amarres del confort,
les amarres que em refloten.

T’he notat per primer cop
tan d’aprop
i t’has endut
mitja part del que jo sóc,
mitja vida i part de l’altra.

Dama Negra
que en la foscor treballes.
Un fosc ofici absurd
de capa negra i dalla.

Dama Negra
de capa fosca i dalla
que en la negror treballes
un fosc ofici absurd.

Si un dia et trobes per casualitat a l’Obaga del Nord,
tingues paciència i la clara consciència que has de ser fort.
Tingues present respirar deu mil vegades
molt abans de reptar-la amb la mirada.

Si un dia et trobes per casualitat a l’Obaga del Nord,
pensa en tot el que comporta
que el món que t’envolta és un cúmul de sort.
Pensa que totes les nits són estelades
i que els núvols se’ls enduu la llevantada.

Mira la lluna com t’ha demanat
que li regalis un raig de nit.
Banya’t amb ella en un llac despullat,
sigues conscient del que t’ha donat.

Mira la lluna com s’ha reflectit.
Banya’t amb ella en un llac de nit.
Pren el calostre que t’ha donat.
Sigues conscient del que t’ha regalat avui.

Si un dia et trobes per casualitat a l’Obaga del Nord,
pren la innocència com la pura essència per no acabar mort.
Buida el teu si carregat de bajanades
per aprendre a ser qui vols i a que t’agrades.

Hi ha moments en els que el sentiment intens no et convenç,
és tan injust quan l’absurd devora el seny i el consens. (BIS)

Nen de Masia que estimes la vida
rient i tirant pedres al riu.
Nen de Masia que fas, cada dia,
que el món sigui més atractiu.

La lluïssor dels teus cabells daurats
m’ha reviscolat.

Nen de Masia, radiant d’energia,
que del dia a dia en fas mil.
Nen de Masia, cofoi d’alegria,
capaç de fer art amb un fil.

Els teus ulls replets de veritat.
La fragilitat m’ha seduït
i els teus dits tan petits.

Nen de Masia que a l’aigua somnies
saltant com si fossis dofí.
Nen de Masia, de fotografia,
que tot el teu temps és per a mi.

La lluïssor dels teus cabells daurats
m’ha reviscolat.

Nen de Masia, que amb tu faria
la volta al món sense parar,
sortint de la guia que marca la via,
perduts en un món contrastat.

Els teus ulls replets de veritat.
La fragilitat m’ha seduït.
Els teus dits són tan petits.

Nen de Masia que esperes de mi
que et doni regals que jo et puc oferir:
llunes vermelles, balenes gegants,
pluges d’estrelles i coses tan grans,
ai…

I en un raconet del quarto,
sobre un rústic llit de fusta,
sota un místic raig de lluna,
jeu el cos d’un home sant.

I és el capellà del poble,
el pastor de la parròquia,
un home de vida sana,
casta, pura, austera, humil.

Però ha sigut la malaltia,
un càncer que no perdona
ni en aquells que en aquest món
mai no han fet mal a ningú.

I cony, pobre home, ni fumava ni bevia,
mai no havia dit ni un taco,
sempre amb cara de recato,
tan absort en la collita de fidels.

Però ara sent una nostàlgia
de lo que no va conèixer,
d’una nit boja i lleugera
amb una mujer fatal.

O un destape de sotana
que fes la vida mundana,
una mica més amena
i amb més polvos,
molt més morbo i més passió.

Quan es posa a repassar la biografia,
és insulsa i avorrida,
és un badall que camina
dintre un claustre solitari,
fred i fosc.
Però és que
un home abans de morir
ja no cal que dissimuli,
i ell s’aixeca del seu llit,
i ell s’arrastra
i amb prou feines
puja al púlpit.
I ara ja no hi ha qui el pari,
i es descorda la sotana,
reivindica el seu orgasme
i maleeix el seu destí.

No ha perdut la compostura
però l’audiència està sorpresa:
ningú es pensava que el cura
tingués un pollot així.

Cony, quin nabo té, el gitano,
quina bèstia,
quin mal gust desperdiciar-lo;
tal miracle entre les cames
es mereix amb tota pompa
un monument.

No és estrany que les senyores
se’l mirin tan admirades,
però ja és tard, no hi ha manera,
ara és ara, i el mossèn s’està morint.

Ell sap que no està per trotes,
que el temps perdut mai no torna;
es desmaia, cau a terra
i expira els últims sorolls.

Aquí s’acaba el que es donava,
queda el cos fora del mapa,
l’esperit va de viatge
pels camins de l’altre món;
mai no es pot tenir tot.