Camina descalç

Rere el tronc de la més alta alzina
s’alça un cos nu; el teu cos ple d’espines.
Respires, prens alè.
Sospires, tems saber.
Ferides que són part del teu present,
cosmètica del teu comportament.

Mira lluny. Ves corrents. Venç, les ventades de vells temps.
No miris enrere. Lluita sol enmig de l’era.
Estima tot allò que tens. No deixis mai de caminar descalç,
No fos cas que prenguis mal.

Nusos amb força estrenyen la vida.
Records de paraules que et fan companyia.
L’abraces, en vols més.
L’estimes, a canvi de res.
Les mans suen sang durant molt de temps.
Fiblades d’amors, històries que no entens.

Des que les mancances són virtuts,
des que vuit errors són vuit honors,
sento dir per homes, sense embuts,
que la vida els presta el joc de ser com són.

T’he trobat
salada, amarga i dolça, tot depèn.
Has estat
en molts moments de fosca entre els meus braços.
Crec que estem
predestinats a admetre que som un de sol,
si sabem
volar i perdren’s en l’ombra.

I busco i no trobo.
M’enganyo i em perdo,
i canto a les parets
i escric per mi mateix
(només)

Tants moments que compartim
que fugen tant depressa,
que no crec que sigui viu
si tu no fas fressa.

T’he tocat
amb adormides mans brutes de cendra a l’estiu.
M’has parlat
quan més necessitava sentir el teu plor.
Crec que els dos
no tenim res a perdre si auscultem el cor,
i si sabem
volar i perdre’ns en l’ombra.

Amb paraules que vulneren la vida,
amb cançons que floten a la deriva
sense el clar convenciment de ser
t’he tingut entre els meus braços.

Dit el dit,
em quedo igual que abans que ho hagis dit.
Fet el fet,
tu m’insisteixes, jo em faig el distret.
Ull per ull,
arrenques sempre que la sang et bull.
Pas a pas
ets tu qui marques el camí i el traç.

Cerquem en la fageda algun regust
d’antigues fantasies que hem viscut.
Busquem entre la brossa algun rebut
que justifiqui tot el temps perdut.

Flirt a flirt,
em tens el cor robat i embadalit.
Dent per dent,
responc al joc desesperadament.
Tros a tros
el teu imperi creix amb el meu cos.
Tant per tant,
em vaig deixant i no em faig malasang.

Cerquem en la fageda algun regust
d’antigues fantasies que hem viscut.
Busquem entre la brossa algun rebut
que justifiqui tot el temps perdut.

Escombrarem totes les pors
per retornar a l’instint i a la passió.
A la grisor sobreviurem,
al més inhòspit de tots els inferns,
sentint-nos
tant forts!

Sol, com un mussol tot sol
cremat i sol;
pujant la costa,
collons quin sol!, quina hòstia!

Foll, verdet i amb molsa al coll
trepitjant tolls,
com una mosca,
que aprèn el vol a fosques.

Fet de fil i de cartró
com amulet de diversió.
Tot lacat i pentinat
m’han pintat i m’he deixat.

Cec, retrovisat pel frec
humit i sec
de qui se’n fia,
i amb el seu tacte em guia.

Tou, com fulla d’una col
que vol ser nou,
fabricant closca,
collons quin mal, quina hòstia!

Fet de fil i de cartró
com amulet de diversió.
Tot lacat i pentinat
m’han pintat i m’he deixat.

Nusos fets de pèl de cuc
que fan moure els meus canells.
Moviments de passarell
com si tot jo fos un ruc.

Moc la boca amunt i avall,
ballo, salto i corro inhert.
No tinc ni calor ni fred.
Dels meus fils sóc tot vassall.

Fet de fil i de cartró
com amulet de diversió.
Tot lacat i pentinat
m’han pintat i m’he deixat.

Som ufanosos monstres,
caníbals de la ignorància
captius d’un puny que ens apreta els ous.

Som uns passats de voltes,
projectes d’indiferència,
estandards del res, etiqueta i nom.

Som puntes rovellades,
gangrena esclava de l’odi,
brodats amb filaments d’or robat.

Som orfes de la terra,
vedells que mamen les metes,
mugrons de vida deshidratats.

Tisores de podar
que esmolen les seves fulles
per tallar, i escapçar ànimes.

Quanta morralla tibada;
paraules que faràn
sentir-nos importants,
tant vius, tant immortals, tant forts!
Quanta elegància penosa
que creu que tot ho pot.
No volem saber qui som,
ni si sabem quelcom.

Caminem junts cap a una vida forçada.
Prenem sens treba llibertats en nom de déu.
Tenim tendència a assolir allò que ens demanen.
Afavoriom-nos!, de tot el que robarem !!!

Treu del pou aquesta fressa,
buida l’esperit de tanta pols.
Sigues tu, no ho deixis perdre,
mira, olora i viu la vida a fons.

Sega arran la no ginesta,
trenca amb tot allò que tant confon.
Si ets pacient i més honesta,
ja veuràs que et menjaràs el món.

Trobaràs deserts, penyassegats, forats i rius;
sentiràs la veu dins teu que alguna terra et diu.

Que no podràs mai despertar
d’aquest bonson que acabes d’inventar,
i no sabràs pas com tornar
del teu tresor tant clar…

Tot curtint la senzillesa
vestiràs amb poc tenint de tot.
Somniant i amb la tendresa
aconseguiràs saber-ho tot.

Surt al sol sense roba,
deixa que t’escalfi tot el dors.
Pren i aprèn, la terra et dóna
tot allò que tant demana el cos.

Trobaràs deserts, penyassegats, forats i rius;
sentiràs la veu dins teu que alguna terra et diu.

Que no podràs mai despertar
d’aquest bonson que acabes d’inventar,
i no sabràs pas com tornar
del teu tresor tant clar…

Que la vida res et diu
si no ets tu qui somriu.
Mira el curs del teu riu (bis)

Res pitjor que ser el teu tast
després de tot el que hem passat.
Res millor que ens aferrem
a ser qui som, però junts i ferms.

Res pitjor que ser tirat
sabent que ja ens hem estimat.
Res millor que ens coneguem
I tal com som ens acceptem.

Quedarem malmesos del cor
i el deix caòtic de l’amor.
Sortirem il.lesos del risc
de creure’ns forts en aquest encís.

Decidiré per mi mateix,
descansaré de l’estimat stress
que em fa sentir com un de més.
Allà on jo vaig no hi ha tresors,
ni sentiments pels quals lluitar
fins després de la mort
ni oposicions per ser qui som.

Res pitjor que ser ninot
cabut com borinot.
Res millor que ens estimem
i amb senzillesa ens respectem.

Desperta el rellotge
del laberint ferotge.
T’assetja, contempla
Tot pas!!

Buscaré entre pedres
nous coneixements.
Llençaré les sorres al vent.

Trencaré amb tonades
símbols aparents,
pergamins de dubtes de déus.

Sé que ets ben aprop,
sé que hi estàs d’acord.
Vine i somnia!

Cridaré amb eufòria
contra la paret;
formigó i argila desfets.

Pintaré façanes
amb tons transparents;
rascaré la ronya amb les dents.

Sé que ets ben aprop,
sé que hi estàs d’acord.
Vine i somnia!

Que no pots marxar,
que no te’n pots anar.
Vine i somnia!

Que et necessito a tu que em sents tant lluny;
lluny de mars que em separen de tu.
Que et necessito a tu que em sents tant lluny;
lluny de mi i de tu.

Vols ser. Fas cas. Veus foc. Saps poc.
Tens por. Surts molt. Prens tot i caus tort.
No saps res nou. Ets nul dins teu.
Veus fosc. Surts molt. Caus mort.

Vols ser. Tens por. Fas cas. Veus fosc.
Saps poc. Surts molt. Prens tot i caus tort.
Pots dir, tens sang, ets viu dins teu
Hi ha prou rius d’or…

Pots mirar-te, com un nan
O un follet de color blanc,
Amb orelles punxegudes
I berrugues sobre el nas.
Vivint en un llit de molsa
Sobre espores de bolets
Impregnant-te de sapiència
Que les feres no han après.
Pots entrar dins la foscor,
Tu també ets menairó
Amagar-te dins les soques
I cobrir-te amb mel el cos
Per fugir de males ments
Que empresonen els colors.

Alimanyes, sou temibles!
Dins les soques tinc secrets,
Tinc escrits d’altres estrelles,
Poden fer que hi veieu més.
Tinc brevatges de bolets,
Si voleu podeu tastar-los,
Que faran que sigueu sers
Comprensius amb els demés.

Tinc, també, quatre dibuixos
Tres llavors de fum feliç,
Dues capses de poemes
I una porta al paradís.
Dins les soques d’aquest bosc
Hi ha jardins per tot arreu
Plens de soques i secrets,
Alimanyes, no ho dubteu!

De matinada, quan surt l’albada
neix una llum rere les onades.
Horitzó sorprès
pel reflexe de cadàvers;
fruit d’ofuscacions de gent.
Tants somriures soterrats
en el desànim
d’éssers innocents.

És la nostàlgia qui s’apodera
dels sentiments de gent que val.
Preguntant al sol
si val realment la pena;
qüestionant cada moment.
Desitjant la pau
abans que quedar enrere;
crec que hi som a temps.

De matinada, quan tot s’amaga
tots parem quiets; el cap sota l’ala.
Amb els ulls tancats
i els cinc sentits en vela
respirant l’alè d’argent.
Invertint la realitat
del món possible
que flota als quatre vents.